Crítica: Nebraska

Nebraska

UN PAYNE MÁS MADURO CONSERVANDO SU POTENTE ESENCIA

“…Todos intentamos despertar en este breve flash de vida que tenemos en el planeta, a menos que seamos idiotas, y yo trato que mis personajes crezcan y despierten, de la misma manera que yo mismo trato de crecer y despertar…” (1) De esta manera se refiere Payne a sus personajes y al proceso de “despertar” que suponen básicamente sus películas: como el gran dios creador de la historia, el director coloca a un personaje completamente perdido y desubicado en un entorno que, por diferentes razones, le es completamente incómodo y extraño, para que encuentre su camino o su forma de adaptarse a lo largo del metraje.

Nebraska es el sexto largometraje de este director sobradamente reconocido y galardonado, destacando sus dos premios Óscar a mejor guión adaptado por Entre copas (2004) y Los descendientes (2011), junto a Jim Taylor, y sus varias nominaciones a mejor director, siendo la última precisamente por Nebraska (2013). A diferencia de sus films anteriores, donde era autor también del guión, en este caso dirige una película con guión original de Bob Nelson porque, según Payne, “…parece escrito por mí. Tiene todo lo que suelo incluir en mis películas: el camino, el viaje, un protagonista mayor, unos personajes interesantes (así al menos me lo parecen a mí), la fusión entre drama y humor. Y encima tiene algo que nunca incluí, de tan adentro que lo llevo: transcurre en Nebraska, que es donde nací…” (2)

Continue reading “Crítica: Nebraska”

Crítica: Shaun of the dead

ShaunOfTheDead

EL DESPERTAR DE L’INDIVIDU

Shaun of the dead és una comèdia fantàstica de 2004 dirigida per Edgar Wright, director de cinema i televisió britànic que va començar a adquirir reconeixement a partir de la sitcom Spaced (1999-2001), també protagonitzada per Simon Pegg. Ambdós són col·laboradors habituals i coguionistes de la pel·lícula, que barreja comèdia romàntica i cinema de terror com a excusa per a la reflexió sobre el procés de maduresa que tot individu en societat, en algun moment, ha d’afrontar. Lluny, però, de construir-se com un producte de crítica social, s’estableix més com un divertimento amb certes pinzellades de qüestionament de la realitat.

Continue reading “Crítica: Shaun of the dead”

Crítica: The Bling Ring

TheBlingRing

SUPERFICIAL RETRATO DE LA SUPERFICIALIDAD

Proveniente de una familia de marcada tradición cinematográfica y siendo la primera mujer de la historia en ser nominada al Óscar a mejor dirección (Lost in Translation, 2003), parece evidente que Sofia Coppola posee voz propia y mucho que decir. The Bling Ring, sin embargo, muestra de un gran dominio técnico y de una velocidad de montaje propia del videoclip, sorprende por su falta de profundidad, unos personajes sumamente planos y por quedarse en el esqueleto narrativo, abandonando la multiplicidad de capas llenas de significado propias en la filmografía de la directora.

Continue reading “Crítica: The Bling Ring”

Crítica: Timbuktu

Timbuktu

OPRESSIÓ I LLIBERTAT SOBRE FONS OCRE

De la mà d’un dels cineastes africans més rellevants a l’escena internacional, Abderrahmane Sissako, ens arriba Timbuktu, nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa a la propera edició dels Òscars.

En una localitat dominada pels jihadistes i la seva llei aleatòria i cruel, Kidane viu allunyat en el microcosmos de la seva haima amb la dona i la filla, fins que és empresonat per assassinat. Amb aquest fil conductor, el director ens presenta tota una sèrie d’escenes complementàries que ens rebel·len el veritable protagonista: la comunitat en estat d’opressió. El joc del muntatge dibuixa un trencaclosques de petits retalls, on a través d’accions paral·leles s’evidencia la doble moralitat dels tirans: de la major cruesa d’un assassinat públic a l’hipnotisme absurd d’un ball supersticiós.

Continue reading “Crítica: Timbuktu”

Crítica: 10.000 km

10_000_km.jpg

RETRATO DE UNA GENERACIÓN

Un plano secuencia de 23 minutos. Así es cómo empieza 10.000 km, la ópera prima de Carlos Marqués-Marcet, ganador del premio a mejor director en la pasada edición de los premios Gaudí y de director novel en los Goya. Una elección narrativa y estética que refuerza el estudio y disección de la pareja que constituye este sencillo pero sumamente potente film. Una vez proyectado el título, después de la presentación en plano secuencia, el corte y la fragmentación del plano irán marcando el destino de los personajes y guiando al espectador en la complejidad de una relación a distancia.

Continue reading “Crítica: 10.000 km”

Crítica: Las ventajas de ser un marginado

the_perks_of_being_a_wallflower-797421328-large

Servint-se del que a simple vista podria semblar una història més d’adolescents d’institut (acceptació social, festes, drogues, sexualitat…), Stephen Chbosky tracta, sense presses i en un to gens dramatitzat, una problemàtica existencial molt més profunda i amarga. És possible tirar endavant sense acceptar d’on venim?

Un dels grans encerts del film, comú en el cinema indie, és el tractament desdramatitzat de l’assumpte. El director no pren partida sinó que funciona com a narrador omnipresent i deixa que les accions aparentment innocents vagin agafant forma davant la càmera i prenguin l’espectador desprevingut. Així, la mirada no es concentra en la fatalitat del passat sinó en l’immens esforç que suposa el present a la llarga i en com de difícil resulta seguir avançant quan no volem o no podem deixar anar la càrrega que duem sobre les espatlles.

Continue reading “Crítica: Las ventajas de ser un marginado”

Crítica: Let me in

LetMeIn

L’amor com a força inigualable que mou personatges de tota mena ha servit de base i centre d’expansió de milers d’històries en totes les disciplines de l’art des dels inicis de la civilització. Déjame entrar n’és una mostra més, una dolça però amarga història d’amor impossible, explicada amb una tendresa i simplicitat totals.

Oskar és un nen de 12 anys que viu marcat per la por i la soledat, sotmès a bullying pels seus companys de classe i sense ningú amb qui poder compartir la seva càrrega. Però tot canvia quan Eli, una misteriosa nena de cabells foscos i pell clara, s’instal·la a viure al pis del costat; alhora que una sèrie d’assassinats es comencen a succeir al poble. A mida que la seva relació es va fent més intensa, els seus diferents caràcters van impregnant la vida de l’altre: Oskar troba el valor que li mancava i Eli s’omple de tendresa i humanitat.

Continue reading “Crítica: Let me in”