Crítica: Source code

Source_Code_Poster

Source Code és la segona pel·lícula del director Duncan Jones. Al contrari, però, que amb la seva obra novell, Moon, amb la qual va rebre diverses distincions i premis, en aquest cas el realitzador britànic no aconsegueix anar més enllà de presentar el producte comercial del moment.

UNA NARRATIVA I UNA EXECUCIÓ CORRECTES PERÒ SENSE CAP RESULTAT BRILLANT

La pel·lícula s’inicia amb grans tràvelings i una banda sonora orquestral a l’estil hitchcockquià, dominada per sons d’agulla i percussió, anunciant una història amb promeses de misteri i acció. A partir d’aquest moment, el text s’estructura en petites peces de teòricament vuit minuts, on es repeteix exactament la mateixa escena o moment en el temps amb petites variacions, i amb entreactes que teixeixen el fil argumental paral·lel i principal.


Seguint la petjada inevitablement inesborrable de pel·lícules que han marcat un abans i un després en la forma d’entendre la narrativa interna d’un film, Source Code segueix les regles establertes i proposa una variació més dins del mateix estil. El film beu d’estructures revolucionàries com la proposada per Memento l’any 2000; de realitats paral·leles, oníriques i gairebé filosòfiques repetidament treballades des de The Matrix (1999) fins a Avatar (2009) i Inception (2010); i de propostes extremes, surrealistes i metafòriques, representades per obres com Cube (1997). I aquí és precisament on recau la gran mancança de la pel·lícula: acompleix a la perfecció les premisses marcades pel prototipus de film fantàstic de moda (suma de factors que en el seu moment van ser revolucionaris) però no aporta res nou, no intenta ser original ni proposar un punt de vista diferent. El resultat és un film entretingut, que es deixa veure, però que acaba essent massa predictible, superflu i pla.

A nivell formal, la sensació és la mateixa: la tècnica és correcta, tots els elements (fotografia, direcció d’actors, planificació, efectes especials…) funcionen i col·laboren en l’engranatge de la peça final però el resultat és absolutament oblidable. La banda sonora, a l’estil clàssic, seria el més destacable, si bé el muntatge trepidant, de joc constant amb plans de detall i rellevància sonora, resulta agradable a l’espectador però perd importància per recurrent, per mimètic amb altres obres precedents.

Jones declarava que Source Code era un impàs per poder rodar la consecució de la seva òpera prima, una mera recerca de pressupost per un projecte futur. No és d’estranyar, doncs, el resultat obtingut.

(Text de 2012)

Advertisements

Author: Vanessa LP

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Pompeu Fabra, la meva trajectòria professional s’ha encaminat més cap a la comunicació corporativa, tant en l’àmbit públic com en el privat. No obstant això, la meva passió pel cinema ha fet que sempre estigui connectada amb l’actualitat audiovisual i la seva pràctica, a través de formació en Anàlisi de Guió i Crítica Cinematogràfica, la col·laboració en projectes audiovisuals i la participació en certàmens i festivals. Vaig formar part del Jurat Jove del Festival de Sitges l’any 2013 i, més recentment, del Festival Americana el 2017. Al 2009 vaig col·laborar en l’espai web enelcine.es escrivint crítiques de forma setmanal i des de març de 2017 col·laboro a la revista de cinema El Cinèfil, amb textos sobre llargmetratges i curtmetratges. Sigui en format curt o llarg, considero que el cinema és una eina profundament poderosa per a transmetre idees, emocionar i reflexionar sobre la nostra realitat.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s