Crítica: The Artist

the_artist-136693699-large

The Artist és una història d’amor, però no la que se’ns explica al guió sinó la història d’amor del director de la pel·lícula cap als fonaments del cinema. És un homenatge i una recreació fantàstics de la meravellosa manera de fer cinema als inicis del setè art.

SUBTILESA POÈTICA I RIQUESA EXQUISIDA EN ELS 96 MINUTS DE CINTA

El film explica la decadència d’un actor de cinema mut en ple boom del cinema sonor i com aquest es resisteix a abandonar una era anterior i deixar-se endur per l’inevitable futur. Així, l’element sonor és absolutament cabdal en la pel·lícula, esdevé un personatge més, alter ego del protagonista; i evoluciona exactament de la mateixa manera que ell ho fa. Gran part del film es regeix per les normes del cinema mut: imatges potents, fotografia exquisida de blancs i negres, actuacions dramatitzades, intercalació de tipografia com a representació del diàleg i absolutament cap so ambient. Fins i tot la planificació emula la manera clàssica: pausada, amb macro plans de detall en els moments àlgids i amb foses-cortineta de zooms in en forma circular per tancar escenes. La música, a més, té un paper espectacular, catapultadora d’emocions i impagable com a element explicatiu, transformant la mancança de so en un punt a favor, havent d’emprar tots els recursos a l’abast de forma original i eficaç. L’única llicència sonora, tret evidentment del final catàrtic, es fa en el malson que té el protagonista quan es veu atrapat entre els dos mons: en aquesta escena apareix, amenaçant, l’element sonor (a través de la incorporació del so ambient).

La pel·lícula esdevé, doncs, un exercici fantàstic: no només de reproducció de l’època (amb una narrativa audiovisual calcada i una direcció d’art impecable) sinó perquè, eliminant un factor primordial en el cinema tal i com l’entenem avui dia com és el so, potencia a l’extrem molts altres elements que de forma genèrica podrien semblar secundaris o complementaris. I exactament el mateix succeeix en quant a maneres d’explicar les coses. Com a resultat: seqüències originals i de gran poesia que en pocs segons transmeten a l’espectador tot un món (com l’inici de la relació entre els protagonistes – a través de la repetició d’una presa que estan filmant a la pel·lícula – o l’èxit que va aconseguint la noia en la seva carrera – a partir de la posició del seu nom als títols de crèdit dels films que va fent -).

The Artist esdevé, així, no només un treball de reproducció genial sinó, i encara més important, una proposta de narrativa absolutament creativa i arriscada en el context actual de superabundància d’estímuls.

(Text de 2012)

Advertisements

Author: Vanessa LP

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Pompeu Fabra, la meva trajectòria professional s’ha encaminat més cap a la comunicació corporativa, tant en l’àmbit públic com en el privat. No obstant això, la meva passió pel cinema ha fet que sempre estigui connectada amb l’actualitat audiovisual i la seva pràctica, a través de formació en Anàlisi de Guió i Crítica Cinematogràfica, la col·laboració en projectes audiovisuals i la participació en certàmens i festivals. Vaig formar part del Jurat Jove del Festival de Sitges l’any 2013 i, més recentment, del Festival Americana el 2017. Al 2009 vaig col·laborar en l’espai web enelcine.es escrivint crítiques de forma setmanal i des de març de 2017 col·laboro a la revista de cinema El Cinèfil, amb textos sobre llargmetratges i curtmetratges. Sigui en format curt o llarg, considero que el cinema és una eina profundament poderosa per a transmetre idees, emocionar i reflexionar sobre la nostra realitat.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s