Crítica: Timbuktu

Timbuktu

OPRESSIÓ I LLIBERTAT SOBRE FONS OCRE

De la mà d’un dels cineastes africans més rellevants a l’escena internacional, Abderrahmane Sissako, ens arriba Timbuktu, nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa a la propera edició dels Òscars.

En una localitat dominada pels jihadistes i la seva llei aleatòria i cruel, Kidane viu allunyat en el microcosmos de la seva haima amb la dona i la filla, fins que és empresonat per assassinat. Amb aquest fil conductor, el director ens presenta tota una sèrie d’escenes complementàries que ens rebel·len el veritable protagonista: la comunitat en estat d’opressió. El joc del muntatge dibuixa un trencaclosques de petits retalls, on a través d’accions paral·leles s’evidencia la doble moralitat dels tirans: de la major cruesa d’un assassinat públic a l’hipnotisme absurd d’un ball supersticiós.

També el desert pren una especial importància, com ho feia la neu a Fargo, on la bellesa dels paisatges presentats en grans plans generals contrasta amb la cruesa del que s’explica. Així, la pel·lícula es dibuixa en forma de cercle, amb la persecució d’una gasela a cop de metralletes i rodes de 4×4, servint de metàfora per contrastar allò natural amb allò aliè, allò pur amb allò infectat, perillós i imprevisible.

La cinta, tenyida d’ocres, és una mostra fidel del cinema realitat que proposava Bazin, establint una posada en escena de ficció costumista que frega el documental.

(Text de 2015)

Advertisements

Author: Vanessa LP

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Pompeu Fabra, la meva trajectòria professional s’ha encaminat més cap a la comunicació corporativa, tant en l’àmbit públic com en el privat. No obstant això, la meva passió pel cinema ha fet que sempre estigui connectada amb l’actualitat audiovisual i la seva pràctica, a través de formació en Anàlisi de Guió i Crítica Cinematogràfica, la col·laboració en projectes audiovisuals i la participació en certàmens i festivals. Vaig formar part del Jurat Jove del Festival de Sitges l’any 2013 i, més recentment, del Festival Americana el 2017. Al 2009 vaig col·laborar en l’espai web enelcine.es escrivint crítiques de forma setmanal i des de març de 2017 col·laboro a la revista de cinema El Cinèfil, amb textos sobre llargmetratges i curtmetratges. Sigui en format curt o llarg, considero que el cinema és una eina profundament poderosa per a transmetre idees, emocionar i reflexionar sobre la nostra realitat.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s