Crítica: Shaun of the dead

ShaunOfTheDead

EL DESPERTAR DE L’INDIVIDU

Shaun of the dead és una comèdia fantàstica de 2004 dirigida per Edgar Wright, director de cinema i televisió britànic que va començar a adquirir reconeixement a partir de la sitcom Spaced (1999-2001), també protagonitzada per Simon Pegg. Ambdós són col·laboradors habituals i coguionistes de la pel·lícula, que barreja comèdia romàntica i cinema de terror com a excusa per a la reflexió sobre el procés de maduresa que tot individu en societat, en algun moment, ha d’afrontar. Lluny, però, de construir-se com un producte de crítica social, s’estableix més com un divertimento amb certes pinzellades de qüestionament de la realitat.

Shaun és un venedor d’electrodomèstics que comparteix pis i que, enmig d’una apocalipsi zombie, es veurà obligat a sortir de la mediocritat que impera a la seva rutina per agafar les regnes del seu destí. Es plantegen dues transformacions: la de l’adult que ha d’abandonar la figura del nen i la de l’individu que ha d’abandonar la comoditat de ser part de la massa social. Ambdues idees es resumeixen perfectament en les seqüències inicials, on el director demostra la seva gran capacitat de síntesi: l’opening al pub, on a través d’una planificació que obre cada cop més el camp de visió passem d’una conversa íntima de parella a un debat grupal sobre la necessitat de canvi cap a la maduresa, i la seqüència dels títols de crèdit, on a través d’un travelling lateral continuat s’enllacen diferents realitats on es representen grups heterogenis de persones (caixeres de supermercat amb la mirada perduda, executius esperant l’autobús mirant com autòmats el mòbil o joves amb cascos caminant com zombies) per acabar a la individualitat del protagonista i a l’inici de l’acció de canvi. Així,
l’evolució respecte a l’atac dels zombies anirà paral·lela a l’evolució interna del personatge: de no adonar-se’n de la seva existència, a lluitar contra ells a vida o mort.

Al llarg del metratge, Wright fa evident el seu immens domini de la tècnica i dels llenguatges dels gèneres. Destaca, sobretot, el treball de muntatge: del ritme frenètic de tall amb plans curts (que resumeixen seqüències en pocs segons, com la posada en marxa per anar a treballar) als llargs plans seqüència (que acompanyen al protagonista en la seva còmoda rutina, com el trajecte a la tenda del barri). S’activen tots els mecanismes per a la construcció de la comèdia, contraposant el que es diu i el que es veu en plans consecutius (“no hi ha motiu per entrar en pànic”, seguit d’un home corrent histèric pel carrer) o fins i tot en un mateix pla a través de la profunditat de camp (“tampoc és la fi del món”, mentre un zombie colpeja la porta al fons). I es transmet també una gran significació, usant escenes gairebé repetides en diferents moments del film (“t’has tacat de vermell”, primer de tinta – personatge passiu, i després de sang dels zombies – personatge actiu; o el “com va?… Sobrevivint”, que passa de ser una resposta convencional a una altra de literal i, finalment, simbòlica). El director també usa molt correctament l’estereotip per definir els diferents rols socials (els grups que es creuen en plena fugida contenen exactament els mateixos membres i tipus) i la banda sonora com un element més de construcció de significat (com la batalla de rols en què sentir a la ràdio o la coreografia a ritme de “Don’t stop me now” en el treball de cooperació contra el primer zombie al pub).

(Text de 2015)

Advertisements

Author: Vanessa LP

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Pompeu Fabra, la meva trajectòria professional s’ha encaminat més cap a la comunicació corporativa, tant en l’àmbit públic com en el privat. No obstant això, la meva passió pel cinema ha fet que sempre estigui connectada amb l’actualitat audiovisual i la seva pràctica, a través de formació en Anàlisi de Guió i Crítica Cinematogràfica, la col·laboració en projectes audiovisuals i la participació en certàmens i festivals. Vaig formar part del Jurat Jove del Festival de Sitges l’any 2013 i, més recentment, del Festival Americana el 2017. Al 2009 vaig col·laborar en l’espai web enelcine.es escrivint crítiques de forma setmanal i des de març de 2017 col·laboro a la revista de cinema El Cinèfil, amb textos sobre llargmetratges i curtmetratges. Sigui en format curt o llarg, considero que el cinema és una eina profundament poderosa per a transmetre idees, emocionar i reflexionar sobre la nostra realitat.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s