Crítica: Locas de alegría

12_Locas de alegria

La incomprensió de la depressió en to còmic

Valeria Bruni Tedeschi lidera un projecte honest però de poca solidesa

La depressió i dolències associades són malalties que afecten gran part de la població, si més no en algun moment de la vida. Diuen que és com un núvol negre que s’instal·la en les consciències de qui les pateixen, que apareix i desapareix sense previ avís, i que fa que el simple fet d’existir resulti esgotador. L’il·lustrador i escriptor Matthew Johnstone ho representava de forma molt entenedora i fidel en el seu treball El gos negre de la depressió.

Quan els casos són extrems i es barregen amb el consum de drogues o la desesperació els escenaris on els malalts es poden trobar sovint estan tintats de violència, enganys i, en última instància, d’il·legalitats. A Itàlia es va canviar la llei per tal que aquestes persones que acabaven amb episodis de delinqüència no fossin reclosos en psiquiàtrics penitenciaris – on la solitud i la falta d’enteniment només feien que agreujar la seva condició –, sinó que fossin traslladats a centres de tractament on poder sentir-se acompanyats mentre s’incidia en la veritable arrel del problema.

Amb aquest punt de partida es construeix Locas de Alegría, el nou film de Paolo Virzi, el qual va ser presentat a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Cannes de 2016. Tot i l’aparent severitat temàtica, la cinta es desenvolupa a mode de tragicomèdia i, de fet, és en la seva vessant més còmica quan el film funciona millor.

La història centra la mirada en la relació que s’estableix entre dues internes: Beatrice (Valeria Bruni Tedeschi) i Donatella (Micaella Ramazzotti), dos personatges aparentment contraposats, de dues classes socials i edats ben diferents, però que acabaran esdevenint la resposta que ambdues cercaven, precisament a través de la seva amistat. Així, en una estada temporal fora de la vila on es troben en tractament, Beatrice i Donatella escapen del grup, donant el tret de sortida a una road movie que referencia a Thelma & Louise i que aprofita per fer una radiografia crítica de la societat italiana (fonamentalment, a través dels propis personatges: una Beatrice de classe social alta, racista i intolerant en contraposició amb una Donatella de classe social baixa, mal educada però honesta, i l’entorn que es van trobant, a vegades masclista – la discoteca –, a vegades fals i forçat – rols familiars de les protagonistes –, a vegades esperançador – família adoptiva).

Comèdia i drama gairebé es personifiquen en les seves dues protagonistes, amb la dona-orquestra Bruni Tedeschi encapçalant els passatges més hilarants i la dolençosa Ramazzotti liderant el drama. La primera és una explosió d’emocions, una muntanya russa de registres – la veritat que transmet és tant potent en l’histrionisme de les escenes còmiques com en la contenció de les dramàtiques – que demostra la mestria de l’actriu, qui capitaneja i dur el pes absolut del projecte. La segona, en canvi, esdevé tant estereotipada que desmunta la possible genialitat de l’obra i la redueix a un divertimento lleuger i no gaire transcendental, no tant pel treball de l’actriu com per la impostada caracterització del personatge, una sort de Lisbeth Salander carregada de vàliums.

Es tracta d’una proposta honesta i farcida de bones intencions, amb un treball tècnic correcte i amb algun intent de dotar-la de personalitat formal (la planificació del pròleg sobre el qual es projecten els crèdits, per exemple, podria remetre a l’estil d’una cinema independent més d’autor, amb imatges desenfocades, jocs de càmera en moviment i muntatge rítmic) i, sobretot, amb un plantejament còmic prou sòlid per funcionar com a tal. No obstant això, és quan intenta esdevenir més profunda i rellevant on la proposta trontolla i fa aigües, perdent consistència, coherència i veritat.

Veredicte

El millor La noblesa de voler mostrar en pantalla gran una realitat complexa i gens agradable; i una Valeria Bruni Tedeschi en estat pur.

El pitjor L’ús de l’estereotip, forçat i refregit, per dotar de profunditat a la trama.

Nota 6’5.

Advertisements

Author: Vanessa LP

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Pompeu Fabra, la meva trajectòria professional s’ha encaminat més cap a la comunicació corporativa, tant en l’àmbit públic com en el privat. No obstant això, la meva passió pel cinema ha fet que sempre estigui connectada amb l’actualitat audiovisual i la seva pràctica, a través de formació en Anàlisi de Guió i Crítica Cinematogràfica, la col·laboració en projectes audiovisuals i la participació en certàmens i festivals. Vaig formar part del Jurat Jove del Festival de Sitges l’any 2013 i, més recentment, del Festival Americana el 2017. Al 2009 vaig col·laborar en l’espai web enelcine.es escrivint crítiques de forma setmanal i des de març de 2017 col·laboro a la revista de cinema El Cinèfil, amb textos sobre llargmetratges i curtmetratges. Sigui en format curt o llarg, considero que el cinema és una eina profundament poderosa per a transmetre idees, emocionar i reflexionar sobre la nostra realitat.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s