Crítica: El otro lado de la esperanza

13_El-otro-lado-de-la-esperanza

Film humanista al pur estil Kaurismäki

La crisi dels refugiats i la ineficiència del sistema en el punt de mira

El otro lado de la esperanza es constitueix com la segona part de la trilogia sobre la immigració que el director va iniciar l’any 2011 amb Le Havre. Si en aquella ocasió la vida del local es creuava amb la d’un jove immigrant africà, en aquesta la trobada es dóna entre un finlandès en un moment important de canvi en la seva etapa adulta i un immigrant sirià que arriba gairebé per casualitat a Hèlsinki i pretén aconseguir l’asil per convertir-se realment en un refugiat de guerra.

Amb aquest film, Aki Kaurismäki es va alçar amb l’Ós de Plata a la Millor Direcció al passat festival de Berlín de 2017, on a més anunciava (per segona vegada) la seva retirada del cinema, que, essent així, deixaria inacabada la trilogia. Declarava estar cansat, també de la política europea, la qual cosa evidencia el caràcter que ha definit el cineasta en la seva carrera: subtilment combatent, compromès amb la realitat i autor d’un cinema de denúncia de marcat estil propi.

A El otro lado de la esperanza també es fa palesa la mirada crítica del director, a través de la seva estètica singular de colors contrastats i que evidencia la posada en escena. Una estètica gairebé de còmic policíac – i en aquest cas polític – amb clars elements dels anys 80, donant lloc a una proposta estilística ancorada en el passat per parlar-nos d’un present a través d’una ficció que defuig el típic cinema realista de denúncia social. Kaurismäki es serveix de l’humor, o més aviat d’allò anomenat humorisme, d’escenes còmiques en un context de gran dramatisme que transmeten una estranya sensació d’incomoditat en l’espectador, no sabent si riure, plorar o enfadar-se amb l’injust sistema establert. A través d’aquest humor, de forma irònica i directa, qüestiona la realitat d’Europa respecte a la immigració i els refugiats, i apunta directament a la consciència del públic.

Fent servir l’anècdota com a exemple, l’amic iraquià aconsella al protagonista somriure sempre davant les autoritats que han de decidir si li concedeixen l’asil i per tant determinar el seu destí: “No ho facis pel carrer perquè pensaran que estàs boig, però amb ells sí, que no els agrada veure la gent deprimida i aleshores els retornen al seu país”. En una entrevista que van fer fa poc a Txarango en relació al seu darrer disc i en concret a “Resiste y grita”, enregistrada en els camps de refugiats de Grècia, parlaven del nen que dóna veu a una de les primeres frases de la cançó. Responent a la sorpresa del grup davant l’actitud sempre riallera i alegre del nen en la situació tràgica que viu, comentava: “si jo no estic alegre, com estarà la meva família?”. Dos somriures fingits per raons molt diferents en un mateix context; un ús de la ficció basada en la realitat que ens evidencia la subtil i potent tècnica narrativa i cinematogràfica que empra Kaurismäki per incidir en el dilema actual i dinamitar les consciències dels espectadors a través de l’humor.

D’aquesta manera, la rigidesa dels actors i la fredor de les seves reaccions encartonades contrasta amb la subjacent empatia dels personatges al llarg de la trama i l’humanisme general que desprèn la cinta. Marca de la casa, els diàlegs són escarits, concisos i el fum de les cigarretes inunda la pantalla. La càmera roman generalment quieta davant les accions, testimoni del pas espectral, robòtic i teatral del personatges. I la música és cabdal en el film, representant a la perfecció la sensació general de la pel·lícula: aparentment alegre i còmica, però amb un clar rerefons trist i melancòlic. La cinta esdevé, així doncs, una mostra més del savoir faire de Kaurismäki i del seu personal tractament de l’humor, considerat comprensiblement per alguns hereu i deutor de Chaplin.

Veredicte

El millor Ser una mostra més del personal i consagrat estil del director, i de com el cinema de denúncia social pot ser enfocat des de la vessant de l’humor més absurd i surrealista.

El pitjor Que la realitat que reflexa no sigui ficció i que el missatge no sigui escoltat.

Nota 8.

Advertisements

Author: Vanessa LP

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Pompeu Fabra, la meva trajectòria professional s’ha encaminat més cap a la comunicació corporativa, tant en l’àmbit públic com en el privat. No obstant això, la meva passió pel cinema ha fet que sempre estigui connectada amb l’actualitat audiovisual i la seva pràctica, a través de formació en Anàlisi de Guió i Crítica Cinematogràfica, la col·laboració en projectes audiovisuals i la participació en certàmens i festivals. Vaig formar part del Jurat Jove del Festival de Sitges l’any 2013 i, més recentment, del Festival Americana el 2017. Al 2009 vaig col·laborar en l’espai web enelcine.es escrivint crítiques de forma setmanal i des de març de 2017 col·laboro a la revista de cinema El Cinèfil, amb textos sobre llargmetratges i curtmetratges. Sigui en format curt o llarg, considero que el cinema és una eina profundament poderosa per a transmetre idees, emocionar i reflexionar sobre la nostra realitat.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s