Crítica: Shaun of the dead

ShaunOfTheDead

EL DESPERTAR DE L’INDIVIDU

Shaun of the dead és una comèdia fantàstica de 2004 dirigida per Edgar Wright, director de cinema i televisió britànic que va començar a adquirir reconeixement a partir de la sitcom Spaced (1999-2001), també protagonitzada per Simon Pegg. Ambdós són col·laboradors habituals i coguionistes de la pel·lícula, que barreja comèdia romàntica i cinema de terror com a excusa per a la reflexió sobre el procés de maduresa que tot individu en societat, en algun moment, ha d’afrontar. Lluny, però, de construir-se com un producte de crítica social, s’estableix més com un divertimento amb certes pinzellades de qüestionament de la realitat.

Continue reading “Crítica: Shaun of the dead”

Crítica: 10.000 km

10_000_km.jpg

RETRATO DE UNA GENERACIÓN

Un plano secuencia de 23 minutos. Así es cómo empieza 10.000 km, la ópera prima de Carlos Marqués-Marcet, ganador del premio a mejor director en la pasada edición de los premios Gaudí y de director novel en los Goya. Una elección narrativa y estética que refuerza el estudio y disección de la pareja que constituye este sencillo pero sumamente potente film. Una vez proyectado el título, después de la presentación en plano secuencia, el corte y la fragmentación del plano irán marcando el destino de los personajes y guiando al espectador en la complejidad de una relación a distancia.

Continue reading “Crítica: 10.000 km”

Crítica: Let me in

LetMeIn

L’amor com a força inigualable que mou personatges de tota mena ha servit de base i centre d’expansió de milers d’històries en totes les disciplines de l’art des dels inicis de la civilització. Déjame entrar n’és una mostra més, una dolça però amarga història d’amor impossible, explicada amb una tendresa i simplicitat totals.

Oskar és un nen de 12 anys que viu marcat per la por i la soledat, sotmès a bullying pels seus companys de classe i sense ningú amb qui poder compartir la seva càrrega. Però tot canvia quan Eli, una misteriosa nena de cabells foscos i pell clara, s’instal·la a viure al pis del costat; alhora que una sèrie d’assassinats es comencen a succeir al poble. A mida que la seva relació es va fent més intensa, els seus diferents caràcters van impregnant la vida de l’altre: Oskar troba el valor que li mancava i Eli s’omple de tendresa i humanitat.

Continue reading “Crítica: Let me in”

Crítica: The Artist

the_artist-136693699-large

The Artist és una història d’amor, però no la que se’ns explica al guió sinó la història d’amor del director de la pel·lícula cap als fonaments del cinema. És un homenatge i una recreació fantàstics de la meravellosa manera de fer cinema als inicis del setè art.

SUBTILESA POÈTICA I RIQUESA EXQUISIDA EN ELS 96 MINUTS DE CINTA

El film explica la decadència d’un actor de cinema mut en ple boom del cinema sonor i com aquest es resisteix a abandonar una era anterior i deixar-se endur per l’inevitable futur. Així, l’element sonor és absolutament cabdal en la pel·lícula, esdevé un personatge més, alter ego del protagonista; i evoluciona exactament de la mateixa manera que ell ho fa. Gran part del film es regeix per les normes del cinema mut: imatges potents, fotografia exquisida de blancs i negres, actuacions dramatitzades, intercalació de tipografia com a representació del diàleg i absolutament cap so ambient. Fins i tot la planificació emula la manera clàssica: pausada, amb macro plans de detall en els moments àlgids i amb foses-cortineta de zooms in en forma circular per tancar escenes. La música, a més, té un paper espectacular, catapultadora d’emocions i impagable com a element explicatiu, transformant la mancança de so en un punt a favor, havent d’emprar tots els recursos a l’abast de forma original i eficaç. L’única llicència sonora, tret evidentment del final catàrtic, es fa en el malson que té el protagonista quan es veu atrapat entre els dos mons: en aquesta escena apareix, amenaçant, l’element sonor (a través de la incorporació del so ambient).

Continue reading “Crítica: The Artist”

Crítica: Háblame de amor

Cartel

Con tan sólo 27 años, el joven actor y director Silvio Muccino se sitúa por primera vez detrás de la cámara para llevar a cabo una adaptación de su propio libro, de título homónimo.

CANTO AL NEGATIVISMO, AL DRAMA Y A LA MISERIA HUMANA

La película narra la historia de Sasha, un joven que se ha criado en una comunidad para drogodependientes, donde perdió a sus padres y a su soporte paterno-familiar, y que ahora debe luchar por sobrevivir y seguir adelante. No es una lucha material y física, sino más bien una lucha emocional, sentando la base de un equilibrio y una armonía internos que le permitan perder sus miedos y abrirse a la vida. Junto al protagonista se dibuja el personaje de Nicole, una mujer igualmente encerrada en sus propios temores que intentará ayudar al joven a seducir a Benedetta, de la misma edad que el chico y presa de una vida dominada por el abuso de las drogas y las riquezas para ocultar una identidad tan frágil y vulnerable como el resto.

Continue reading “Crítica: Háblame de amor”

Crítica: Paraíso Travel

Cartel

Avalada por un gran éxito en las taquillas colombianas (batiendo récord de público en la historia del país), llega a la cartelera Paraíso Travel, segunda película de Simon Brand. El film está basado en la novela homónima de Jorge Franco Ramos, de 2002, que tiene como hilo central la inmigración ilegal de los países sudamericanos a Estados Unidos.
En este caso, la historia se centra en el personaje de Marlon, que llevado por su amor-obsesión hacia su novia Reina se verá envuelto en un pasaje de lo más complicado y salvaje hasta llegar a su destino, Nueva York. Sin embargo, la aventura no termina con el viaje, ya que nada más llegar a la ciudad Marlon pierde a Reina y en este punto se genera el objetivo principal del protagonista: tratar de reencontrarse con su novia, a la vez que intenta adaptarse a un país extraño y lucha por sobrevivir.

Continue reading “Crítica: Paraíso Travel”