Crítica: Looper

Sobreviurà el bé sobre el mal? Es pot trencar el cercle viciós de l’odi, la revenja i l’egoisme? Des d’aquesta premissa absolutament clàssica sorgeix Looper, la darrera filigrana futurista de Rian Johnson, guionista i director que despuntà significativament el 2005 a Sundance amb la seva òpera prima Brick.

Any 2044. La misèria, la violència i la fam dominen el panorama general de la societat. Enmig d’aquest marc decadent, un grup d’assassins a sou viu entre el luxe i l’alineament hedonista del present. El seu objectiu consisteix a eliminar individus enviats des del futur, el 2074, on una organització criminal utilitza els prohibits viatges en el temps per fer i desfer a voluntat. Joe, Joseph Gordon-Levitt, abans d’existència miserable, és un d’aquests homicides. No fa preguntes, no es planteja res més enllà. Viu en un cercle constant – loop – perfectament sincronitzat pel seu rellotge de butxaca: assassinar, cobrar, drogar-se… i tornar a començar. Però què passa quan l’individu que ve del futur per ser condemnat és ell mateix? Es podrà trencar aquest bucle infinit d’existència programada?

Crítica: Source code

Source Code és la segona pel·lícula del director Duncan Jones. Al contrari, però, que amb la seva obra novell, Moon, amb la qual va rebre diverses distincions i premis, en aquest cas el realitzador britànic no aconsegueix anar més enllà de presentar el producte comercial del moment.

UNA NARRATIVA I UNA EXECUCIÓ CORRECTES PERÒ SENSE CAP RESULTAT BRILLANT

La pel·lícula s’inicia amb grans tràvelings i una banda sonora orquestral a l’estil hitchcockquià, dominada per sons d’agulla i percussió, anunciant una història amb promeses de misteri i acció. A partir d’aquest moment, el text s’estructura en petites peces de teòricament vuit minuts, on es repeteix exactament la mateixa escena o moment en el temps amb petites variacions, i amb entreactes que teixeixen el fil argumental paral·lel i principal.